La lectura en veu alta
Xavier AntichBarcelona. Dimecres, 1 de juny de 2016
5 minuts
Quan era professor d’institut, i ho vaig ser durant deu anys, hi havia un exercici que m’entestava a repetir cada curs, en tots els grups, de manera sistemàtica, gairebé com a forma de presentació, en algun moment de les assignatures que impartia. Feia llegir, en veu alta, un fragment d’algun text dels que havíem de comentar a classe o que ens servia per obrir alguna qüestió. Entre els més joves, sempre es produïa una escena, que no per reiterada deixava de sorprendre’m. Quan, després que algun estudiant hagués llegit en veu alta un text, i jo demanava que m’expliqués el que havia acabat de llegir, sempre n’hi havia algun que em recriminava que no l’hagués advertit abans, perquè llavors s’hauria fixat en el que llegia. Amb variants, he retrobat sovint la mateixa escena a la universitat, sense la franquesa de la confessió dels estudiants de secundària: ara, però, sovint acostumen a rellegir-lo, encara que sigui en veu baixa, per provar, en la repetició de la lectura, de comprendre el que diu el text, que és, en aquest exercici, l’objectiu de la pregunta.
En realitat, comprendre el text és que el que defineix la lectura. Per això, sempre em sorprenia l’escena, i em continua sorprenent, perquè, sense comprensió, no hi ha pròpiament lectura. Ho descobrim quan, després de creure que hem llegit un paràgraf o alguna pàgina, hem de tornar enrere si, per cansament o per son, o per pura desatenció, ens adonem que hem anat llegint sense entendre el que suposadament estàvem llegint. Tanmateix, el que constatem, immediatament, en la lectura interior quan llegim sense entendre, sembla que no passa, i d’aquí la sorpresa que no deixa de produir-me la constatació, quan llegim en veu alta. Potser perquè la lectura en veu alta ha deixat, durant un temps, de ser una pràctica generalitzada, sistemàtica i habitual en tots els nivells de la vida educativa i, no cal dir-ho, fins i tot familiar. I, tot i així, la lectura en veu alta és potser la forma més radical de lectura o almenys la forma en la qual la lectura esdevé un exercici compartit.
Quan llegim en veu alta, no només es produeix l’encontre entre algú que llegeix i algú que ha escrit, un encontre que de vegades pot tenir els efectes d’una autèntica revelació o fins i tot d’una commoció, sinó que, a aquestes dues figures, la del lector i de l’escriptor, s’hi afegeix la figura d’algú que escolta el que un altre llegeix d’un altre que ha escrit alguna cosa. Si tota lectura és la coincidència de dos mons, el món del lector i el món de l’escriptor, en la lectura en veu alta se suma el món del qui escolta a aquells dos mons entrecreuats de qui llegeix i de qui ha escrit, abans, el que algú llegeix.
Llegir en veu alta és aprendre a llegir de veritat. En primer lloc, perquè en veu alta, el llegir mobilitza tot el nostre cos. I, en segon lloc, i sobretot, perquè aleshores la lectura es multiplica en un altre que, sense llegir, escolta el que un altre llegeix alhora que prova de comprendre-ho. Per això, si l’exercici de la lectura íntima i solitària és un exemple de comunitat concentrada (dues persones, dos mons, dos temps), la lectura en veu alta és la constatació d’una socialitat mínima, destil·lada, triangular. Dos són parella. Tres ja és una societat en la seva mínima expressió: una veu que ve del passat (encara que sigui molt recent), una veu que actualitza en present aquella altra veu i una veu, callada, que acull aquelles altres dues veus i que, en silenci, dialoga, a través de la comprensió del que es llegeix en veu alta.
Algú va dir, i jo n’estic convençut, que la lectura en veu alta és la prova de foc de l’autèntica lectura. Podem llegir, en silenci, per a nosaltres, sense comprendre el que llegim: només nosaltres ens en podem adonar. Però no és possible llegir en veu alta si no entenem el que llegim: se’ns nota massa! O se’ls nota massa, com tothom ha pogut observar, quan, per exemple, ens n’adonem que és exactament això el que li passa a algun locutor televisiu si, atent al teleprompter, descura el sentit d’allò que està llegint.
Per això em sembla una iniciativa extraordinària la que ahir va arribar al final, per aquest curs: el Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta impulsat per la Fundació Enciclopèdia Catalana, en la seva dotzena edició, amb més de set-centes escoles i instituts del país. Una iniciativa que té el seu origen a Alemanya i que ara, dotze anys després de posar-se en marxa a Catalunya, ofereix un resultat, que creix any rere any, realment espectacular. En un acte al Teatre Nacional de Catalunya, ahir, amb una platea de gairebé mil persones, els finalistes, uns cinquanta estudiants de primària i secundària de tot el país, van anar desfilant, sobre l’escenari, durant un acte d’una intensitat realment emocionant, presidit per la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Es va demostrar, de manera inequívoca i irrefutable, que actes com aquest, basats en l’exercici continuat a les aules de la lectura en veu alta, és potser la millor campanya de la lectura possible entre els escolars. I sostinc això, precisament, recordant algunes de les campanyes institucionals del foment de la lectura que, almenys algunes, haurien d’avergonyir durant dècades els responsables d’haver-les fet.
En aquesta ocasió, amb el Certament de Lectura en Veu Alta, al contrari, i en vaig ser testimoni durant tot el matí, s’hi pot descobrir l’esforç sostingut de mestres i professors, durant tot el curs, no només per fer llegir, i llegir molt bé, en veu alta, perquè era difícil no admirar-se de la precisió de la dicció i de la intensitat de la lectura, sinó per aconseguir el miracle que, quan un llegeixi, es transformi, entrant en el text com qui entra en un món. Em quedo amb una imatge de l’acte final d’aquesta iniciativa memorable: cada cop que un dels gairebé cinquanta estudiants començava a llegir, ho feia amb una seguretat i una decisió que ja voldrien, per a ells, molts actors i actrius, ignorant la presència sens dubte intimidant de les mil persones que escoltaven. Però si, per una casualitat, algú començava dubtant, temptativament, potser per una comprensible inseguretat, i va passar només quatre o cinc cops, només d’acabar la frase ja era tan dins del text que feia l’efecte que era sol, o en la seva classe, o a casa seva. L’efecte era realment prodigiós: això és llegir! No trobo imatge més potent i efectiva de l’immens poder de la lectura, revelat, precisament, en l’acte de llegir en veu alta.
Tant de bo aquesta experiència continuï multiplicant-se per totes les escoles i instituts del país. Aquesta gent són l’avantguarda del futur.
En realitat, comprendre el text és que el que defineix la lectura. Per això, sempre em sorprenia l’escena, i em continua sorprenent, perquè, sense comprensió, no hi ha pròpiament lectura. Ho descobrim quan, després de creure que hem llegit un paràgraf o alguna pàgina, hem de tornar enrere si, per cansament o per son, o per pura desatenció, ens adonem que hem anat llegint sense entendre el que suposadament estàvem llegint. Tanmateix, el que constatem, immediatament, en la lectura interior quan llegim sense entendre, sembla que no passa, i d’aquí la sorpresa que no deixa de produir-me la constatació, quan llegim en veu alta. Potser perquè la lectura en veu alta ha deixat, durant un temps, de ser una pràctica generalitzada, sistemàtica i habitual en tots els nivells de la vida educativa i, no cal dir-ho, fins i tot familiar. I, tot i així, la lectura en veu alta és potser la forma més radical de lectura o almenys la forma en la qual la lectura esdevé un exercici compartit.
Quan llegim en veu alta, no només es produeix l’encontre entre algú que llegeix i algú que ha escrit, un encontre que de vegades pot tenir els efectes d’una autèntica revelació o fins i tot d’una commoció, sinó que, a aquestes dues figures, la del lector i de l’escriptor, s’hi afegeix la figura d’algú que escolta el que un altre llegeix d’un altre que ha escrit alguna cosa. Si tota lectura és la coincidència de dos mons, el món del lector i el món de l’escriptor, en la lectura en veu alta se suma el món del qui escolta a aquells dos mons entrecreuats de qui llegeix i de qui ha escrit, abans, el que algú llegeix.
Llegir en veu alta és aprendre a llegir de veritat. En primer lloc, perquè en veu alta, el llegir mobilitza tot el nostre cos. I, en segon lloc, i sobretot, perquè aleshores la lectura es multiplica en un altre que, sense llegir, escolta el que un altre llegeix alhora que prova de comprendre-ho. Per això, si l’exercici de la lectura íntima i solitària és un exemple de comunitat concentrada (dues persones, dos mons, dos temps), la lectura en veu alta és la constatació d’una socialitat mínima, destil·lada, triangular. Dos són parella. Tres ja és una societat en la seva mínima expressió: una veu que ve del passat (encara que sigui molt recent), una veu que actualitza en present aquella altra veu i una veu, callada, que acull aquelles altres dues veus i que, en silenci, dialoga, a través de la comprensió del que es llegeix en veu alta.
Algú va dir, i jo n’estic convençut, que la lectura en veu alta és la prova de foc de l’autèntica lectura. Podem llegir, en silenci, per a nosaltres, sense comprendre el que llegim: només nosaltres ens en podem adonar. Però no és possible llegir en veu alta si no entenem el que llegim: se’ns nota massa! O se’ls nota massa, com tothom ha pogut observar, quan, per exemple, ens n’adonem que és exactament això el que li passa a algun locutor televisiu si, atent al teleprompter, descura el sentit d’allò que està llegint.
Per això em sembla una iniciativa extraordinària la que ahir va arribar al final, per aquest curs: el Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta impulsat per la Fundació Enciclopèdia Catalana, en la seva dotzena edició, amb més de set-centes escoles i instituts del país. Una iniciativa que té el seu origen a Alemanya i que ara, dotze anys després de posar-se en marxa a Catalunya, ofereix un resultat, que creix any rere any, realment espectacular. En un acte al Teatre Nacional de Catalunya, ahir, amb una platea de gairebé mil persones, els finalistes, uns cinquanta estudiants de primària i secundària de tot el país, van anar desfilant, sobre l’escenari, durant un acte d’una intensitat realment emocionant, presidit per la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Es va demostrar, de manera inequívoca i irrefutable, que actes com aquest, basats en l’exercici continuat a les aules de la lectura en veu alta, és potser la millor campanya de la lectura possible entre els escolars. I sostinc això, precisament, recordant algunes de les campanyes institucionals del foment de la lectura que, almenys algunes, haurien d’avergonyir durant dècades els responsables d’haver-les fet.
En aquesta ocasió, amb el Certament de Lectura en Veu Alta, al contrari, i en vaig ser testimoni durant tot el matí, s’hi pot descobrir l’esforç sostingut de mestres i professors, durant tot el curs, no només per fer llegir, i llegir molt bé, en veu alta, perquè era difícil no admirar-se de la precisió de la dicció i de la intensitat de la lectura, sinó per aconseguir el miracle que, quan un llegeixi, es transformi, entrant en el text com qui entra en un món. Em quedo amb una imatge de l’acte final d’aquesta iniciativa memorable: cada cop que un dels gairebé cinquanta estudiants començava a llegir, ho feia amb una seguretat i una decisió que ja voldrien, per a ells, molts actors i actrius, ignorant la presència sens dubte intimidant de les mil persones que escoltaven. Però si, per una casualitat, algú començava dubtant, temptativament, potser per una comprensible inseguretat, i va passar només quatre o cinc cops, només d’acabar la frase ja era tan dins del text que feia l’efecte que era sol, o en la seva classe, o a casa seva. L’efecte era realment prodigiós: això és llegir! No trobo imatge més potent i efectiva de l’immens poder de la lectura, revelat, precisament, en l’acte de llegir en veu alta.
Tant de bo aquesta experiència continuï multiplicant-se per totes les escoles i instituts del país. Aquesta gent són l’avantguarda del futur.
En aquest apartat trobareu diferents enllaços amb articles, activitats i temes relacionats amb l’educació.
Esperem que en gaudiu i que els pugueu aprofitar.
·
«La mainada té la sensació que a les xarxes socials hi poden dir de tot, que hi ha impunitat»
· La doctora Núria Felip està adscrita a l´Institut de Recerca Educativa de la Universitat de Girona i és experta en convivència escolar, assetjament, direcció i clima de centres
· A partit del seu coneixement, quin és l´abast de l´assetjament escolar als centres educatius? En la meva tesi, que vaig fer el 2012, analitzava la conflictologia dels centres a tot Catalunya i, per tant, tinc una idea de què diuen els centres. Mitjançant un qüestionari, entrevistes i altre vies vaig recollir dades que deien que el nivell de conflictivitat era baix; que hi havia alguna baralla, un cop de puny, algun insult, algun moment que la violència augmenta però, en general, és baixa. En centres més grans i en grans ciutats, hi ha més conflictologia que a les zones rurals, però la prevalença de l´assetjament és mínima.
· Però amb casos recents i amb resultats fatídics.És cert que hi ha casos, però de seguida es fa servir el terme bullying quan s´hauria de ser molt curós. Hi ha disrupcions d´aula, però d´aquí a dir-ne assetjament... Segur que de vegades passa desaparecebut al professor, i en això s´hi ha de treballar, però no és l´habitual. Els casos que es donen són molt puntuals i quan surt als mitjans és perquè ha passat una cosa molt grossa. El primer cop que se´n va parlar va ser pel suïcidi d´en Jokin, a Guipúscoa, i ara també passa.
· Quan podem parlar de «bullying» o assetjament escolar? Perquè en poguem dir assetjament han de ser actes de violència física o verbal reiterats en el temps i sense possibilitat de defensa per part de l´agredit perquè no s´hi atreveix, perquè no en sap, perquè no pot, pel que sigui, però aquestes dues característiques s´han de complir sí o sí.
· Aquestes situacions no sempre es detecten... El problema és que puguin passar desapercebudes per al professorat. De moltes coses no se n´assabenta perquè ningú li diu i, en casos d´exclusió, l´assetjament és molt subtil, perquè es pot donar al pati o inclús a fora del centre.
· Els docents estan preparats per a detectar-ho? A nivell de Facultat, treballem en com resoldre conflictes i fer prevenció, però és important que arribin noves formes als centres. Ara, per exemple, treballem amb la mediació. És important que els claustres es formin i que hi hagi eines. Ja es treballa a les facultats, però que mai s´està prou format també és cert.
· Les xarxes socials han donat una altra dimensió a aquestes conductes? I tant, perquè la mainada té la sensació que a les xarxes hi ha impunitat, que poden dir de tot. S´hi diuen coses que cara a cara no es dirien. Hem vist converses de WhatsApp sobre les que els alumnes diuen que fan broma, però jo sempre els dic que una broma és quan tots dos riem. En aquest cas es parla de ciberassetjament..
· Els protocols dels centres funcionen? Tenim molts protocols fets pel Departament d´Ensenyament de maltractament a nivell de família, a l´escola... i la veritat és que es fan servir molt poc, perquè no es detecten casos. La majoria de protocols no s´activen, sobretot als centres petits.
Consells per gestionar emocions: Ràbia
Clica aquest enllaç si vols llegir sobre com gestionar aquesta emoció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada