Activitats 2015/16

CONTROL DE POLLS

S' informa als pares que hi ha bastants alumnes portadors de paràsits: pediculosi capillitis, "polls".

Actualment ens hem trobat que ja no importa l'època de l'any més habitual a tenir polls, ara tot l'any fan presència al cap del nostre alumnat.

Agrairem prenguin les mesures preventives adients i els que en són portadors realitzin el tractament indicats per eradicar-los.
Artícle interessant de la Revista "Viure en família" núm. 56 del mes de novembre-desembre de 2014 sobre el tema del tractament dels polls.


TORNADA A L'ESCOLA

https://goo.gl/photos/Bg4UhqPPRHGVY2Li9

Eva Millet: “Deixem de preguntar-ho tot als nens, la família no és una institució democràtica”

Periodista, autora de 'Hiperpaternidad’ (Plataforma Actual). Arran del naixement del primer dels seus dos fills, la periodista Eva Millet va començar a especialitzar-se en temes d’educació i criança. Fa dos anys va posar en marxa el blog ‘www.educa2.info’ i ara acaba de publicar un assaig sobre la hiperpaternitat

Eva Millet (Barcelona, 1968) analitza el fenomen dels hiperpares al seu nou llibre 'Hiperpaternitat' (Plataforma Actual) / CRISTINA CALDERER

Hem passat de tenir fills moble, a qui fèiem poc cas, a tenir fills altar, que venerem. Una nova generació de pares practica la hiperpaternitat, un model de criança originari dels EUA, i propi de les classes mitjanes i altes, que es caracteritza per una sobreprotecció d’uns fills que s’han convertit en el centre de les famílies del segle XXI. Així ho sosté Eva Millet al seu últim llibre.

Per què els pares d’ara som més protectors?

Una de les raons és demogràfica. Si només tenim 1,3 nens de mitjana, aquest nen és el centre d’atenció i de la vida dels seus pares. I no els estem fent cap favor. Esclar que són superespecials! Però per a tu, no per a tot el món, i s’han d’acostumar que no són el centre de l’Univers. Les famílies abans eren més extenses i tothom -avis, tiets, cosins- participava en la teva educació. Ara no, el model està blindat i no acceptem comentaris ni crítiques de la tribu. A més, tenim els fills de més grans i importem a la criança les eines de la feina. I també hi ha una competència brutal entre pares: els nens són ara signe d’estatus. Són una projecció de tu mateix i les seves fites són les teves. Tot ha de ser perfecte: la casa, el cotxe, les dents i, també, el nen.

Com són els hiperpares?

La hiperpaternitat es caracteritza per una atenció excessiva als nens i una perpètua supervisió. Els pares resolen sistemàticament els problemes als seus fills i això té conseqüències, perquè els estàs fent menys autònoms. Una altra característica és justificar-los contínuament i estimular-los precoçment. Hi ha una tendència a intentar que els nens ho facin tot com més aviat millor perquè siguin supernens, però això té dues derivades. Estem prenent als nens el més important de la infantesa, que és el temps per jugar, i no tenen temps per avorrir-se, i de l’avorriment en pot sortir la creació. Està bé que facin alguna activitat però el màxim haurien de ser tres tardes ocupades, i ja em sembla molt.

“Estic farta de fer que la infantesa del meu fill sigui màgica”, deia la carta d’una mare que es va fer viral.

Trobem pares insegurs perquè hi ha sobreoferta de mètodes i experiències que el nen ha de viure, i això suposa un estrès afegit. Sembla que no puguis quedar-te a casa un cap de setmana sense fer res, i els nens a vegades també ho demanen. Estan farts de tanta acadèmia precoç i no hauria de ser així perquè els mates les ganes d’aprendre i la curiositat.

Els perills de la hiperpaternitat




Per què els pares d’ara som més protectors?

Una de les raons és demogràfica. Si només tenim 1,3 nens de mitjana, aquest nen és el centre d’atenció i de la vida dels seus pares. I no els estem fent cap favor. Esclar que són superespecials! Però per a tu, no per a tot el món, i s’han d’acostumar que no són el centre de l’Univers. Les famílies abans eren més extenses i tothom -avis, tiets, cosins- participava en la teva educació. Ara no, el model està blindat i no acceptem comentaris ni crítiques de la tribu. A més, tenim els fills de més grans i importem a la criança les eines de la feina. I també hi ha una competència brutal entre pares: els nens són ara signe d’estatus. Són una projecció de tu mateix i les seves fites són les teves. Tot ha de ser perfecte: la casa, el cotxe, les dents i, també, el nen.

Com són els hiperpares?

La hiperpaternitat es caracteritza per una atenció excessiva als nens i una perpètua supervisió. Els pares resolen sistemàticament els problemes als seus fills i això té conseqüències, perquè els estàs fent menys autònoms. Una altra característica és justificar-los contínuament i estimular-los precoçment. Hi ha una tendència a intentar que els nens ho facin tot com més aviat millor perquè siguin supernens, però això té dues derivades. Estem prenent als nens el més important de la infantesa, que és el temps per jugar, i no tenen temps per avorrir-se, i de l’avorriment en pot sortir la creació. Està bé que facin alguna activitat però el màxim haurien de ser tres tardes ocupades, i ja em sembla molt.

“Estic farta de fer que la infantesa del meu fill sigui màgica”, deia la carta d’una mare que es va fer viral.

Trobem pares insegurs perquè hi ha sobreoferta de mètodes i experiències que el nen ha de viure, i això suposa un estrès afegit. Sembla que no puguis quedar-te a casa un cap de setmana sense fer res, i els nens a vegades també ho demanen. Estan farts de tanta acadèmia precoç i no hauria de ser així perquè els mates les ganes d’aprendre i la curiositat.

Com podem saber si ens hem convertit en hiperpares?

Hi ha dos senyals. Un, si no ets capaç d’observar el teu fill sense intervenir a la primera oportunitat. I un altre és quan es parla en plural dels fills: “Avui tenim un examen”, “Hem aprovat”, “Hem suspès”...

Els hiperpares també intervenen molt en l’escola.

Està bé que els pares s’impliquin en l’escola, que hi col•laborin, però cadascú ha de saber quins són els seus límits. El problema és que sovint acaba en enfrontament.

Triar escola provoca molt d’estrès als pares.

I no hauria de ser així. Els nens haurien d’anar a l’escola del barri. Però hi ha la idea que han d’anar a l’escola perfecta on fan l’última tècnica pedagògica. És un estrès. Els pares visiten 25 escoles, fan excels i després no es refien de l’escola a la qual l’acaben portant.

I quins nens estem criant?

Estem criant nens amb una visió molt inflada de si mateixos. Estem criant nens L’Oréal : “Perquè jo ho valc”. Però d’altra banda, són nens molt dèbils que mai han après a resoldre els seus problemes, perquè mai els has donat l’oportunitat ni les eines i davant un petit problema es desmunten. Recordo el cas d’una estudiant nord-americana a Barcelona que es va quedar atrapada a l’ascensor i en lloc de tocar l’alarma va trucar a la seva mare als Estats Units perquè l’hi resolgués. Estan acostumats que els pares els diguin què han de fer. En estar tan protegits són insegurs i tenen moltes pors: nens amb por de dormir amb el llum apagat, d’estirar la cadena, de menjar coses noves...

¿La criança natural o maternitat intensiva pot ser un problema?

La maternitat s’ha professionalitzat en el sentit que hi ha dones que fan de la maternitat la seva feina i es defineixen com a full time mums. S’acaba embogint. El nen és el teu referent però hem de tenir altres activitats a la vida.

I quin és l’antídot per revertir la hiperpaternitat?

L’ underparenting o sana desatenció dels fills. Com a pares la nostra feina és estar pendent dels fills però sense intervenir a la primera ni fer-ne un drama. Si la nena està desganada no vol dir que tingui anorèxia, i si un dia no la deixen jugar a futbol no és bullying. Poso l’exemple de la motxilla: quan el nen surt de l’escola no li has de portar la motxilla com si fossis el seu majordom. Si pesa, treu-li un parell de llibres. L’has de fer responsable de les seves coses. I també deixar de preguntar-l’hi tot: “Que vols dormir?”, “Que vols dinar?”, “Que vols un Dalsy?”... Hi ha aquesta idea que la família és una institució democràtica i no, la família és una jerarquia: els pares a dalt i els nens a baix. Tots hi participem però no li pots preguntar a un nen de 3 anys què vol per sopar.

FESTA FI DE CURS



festa fi de curs (vídeo resum)

Festa fi de curs

Benvolguts,
Divendres dia 10 vàrem fer la festa de l’escola Madrenc al pavelló del municipi. D’aquesta festa n’estem molt orgullosos i agraïm la vostra assistència. Ens ho vàrem passar molt bé.


Festa fi de curs 10 juny 2016


INTERESSANT REFLEXIÓ (LECTURA EN VEU ALTA)
La lectura en veu alta

Xavier Antich
Barcelona. Dimecres, 1 de juny de 2016
5 minuts
Xavier Antich


Quan era professor d’institut, i ho vaig ser durant deu anys, hi havia un exercici que m’entestava a repetir cada curs, en tots els grups, de manera sistemàtica, gairebé com a forma de presentació, en algun moment de les assignatures que impartia. Feia llegir, en veu alta, un fragment d’algun text dels que havíem de comentar a classe o que ens servia per obrir alguna qüestió. Entre els més joves, sempre es produïa una escena, que no per reiterada deixava de sorprendre’m. Quan, després que algun estudiant hagués llegit en veu alta un text, i jo demanava que m’expliqués el que havia acabat de llegir, sempre n’hi havia algun que em recriminava que no l’hagués advertit abans, perquè llavors s’hauria fixat en el que llegia. Amb variants, he retrobat sovint la mateixa escena a la universitat, sense la franquesa de la confessió dels estudiants de secundària: ara, però, sovint acostumen a rellegir-lo, encara que sigui en veu baixa, per provar, en la repetició de la lectura, de comprendre el que diu el text, que és, en aquest exercici, l’objectiu de la pregunta.

En realitat, comprendre el text és que el que defineix la lectura. Per això, sempre em sorprenia l’escena, i em continua sorprenent, perquè, sense comprensió, no hi ha pròpiament lectura. Ho descobrim quan, després de creure que hem llegit un paràgraf o alguna pàgina, hem de tornar enrere si, per cansament o per son, o per pura desatenció, ens adonem que hem anat llegint sense entendre el que suposadament estàvem llegint. Tanmateix, el que constatem, immediatament, en la lectura interior quan llegim sense entendre, sembla que no passa, i d’aquí la sorpresa que no deixa de produir-me la constatació, quan llegim en veu alta. Potser perquè la lectura en veu alta ha deixat, durant un temps, de ser una pràctica generalitzada, sistemàtica i habitual en tots els nivells de la vida educativa i, no cal dir-ho, fins i tot familiar. I, tot i així, la lectura en veu alta és potser la forma més radical de lectura o almenys la forma en la qual la lectura esdevé un exercici compartit.

Quan llegim en veu alta, no només es produeix l’encontre entre algú que llegeix i algú que ha escrit, un encontre que de vegades pot tenir els efectes d’una autèntica revelació o fins i tot d’una commoció, sinó que, a aquestes dues figures, la del lector i de l’escriptor, s’hi afegeix la figura d’algú que escolta el que un altre llegeix d’un altre que ha escrit alguna cosa. Si tota lectura és la coincidència de dos mons, el món del lector i el món de l’escriptor, en la lectura en veu alta se suma el món del qui escolta a aquells dos mons entrecreuats de qui llegeix i de qui ha escrit, abans, el que algú llegeix.

Llegir en veu alta és aprendre a llegir de veritat. En primer lloc, perquè en veu alta, el llegir mobilitza tot el nostre cos. I, en segon lloc, i sobretot, perquè aleshores la lectura es multiplica en un altre que, sense llegir, escolta el que un altre llegeix alhora que prova de comprendre-ho. Per això, si l’exercici de la lectura íntima i solitària és un exemple de comunitat concentrada (dues persones, dos mons, dos temps), la lectura en veu alta és la constatació d’una socialitat mínima, destil•lada, triangular. Dos són parella. Tres ja és una societat en la seva mínima expressió: una veu que ve del passat (encara que sigui molt recent), una veu que actualitza en present aquella altra veu i una veu, callada, que acull aquelles altres dues veus i que, en silenci, dialoga, a través de la comprensió del que es llegeix en veu alta.

Algú va dir, i jo n’estic convençut, que la lectura en veu alta és la prova de foc de l’autèntica lectura. Podem llegir, en silenci, per a nosaltres, sense comprendre el que llegim: només nosaltres ens en podem adonar. Però no és possible llegir en veu alta si no entenem el que llegim: se’ns nota massa! O se’ls nota massa, com tothom ha pogut observar, quan, per exemple, ens n’adonem que és exactament això el que li passa a algun locutor televisiu si, atent al teleprompter, descura el sentit d’allò que està llegint.

Per això em sembla una iniciativa extraordinària la que ahir va arribar al final, per aquest curs: el Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta impulsat per la Fundació Enciclopèdia Catalana, en la seva dotzena edició, amb més de set-centes escoles i instituts del país. Una iniciativa que té el seu origen a Alemanya i que ara, dotze anys després de posar-se en marxa a Catalunya, ofereix un resultat, que creix any rere any, realment espectacular. En un acte al Teatre Nacional de Catalunya, ahir, amb una platea de gairebé mil persones, els finalistes, uns cinquanta estudiants de primària i secundària de tot el país, van anar desfilant, sobre l’escenari, durant un acte d’una intensitat realment emocionant, presidit per la Presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Es va demostrar, de manera inequívoca i irrefutable, que actes com aquest, basats en l’exercici continuat a les aules de la lectura en veu alta, és potser la millor campanya de la lectura possible entre els escolars. I sostinc això, precisament, recordant algunes de les campanyes institucionals del foment de la lectura que, almenys algunes, haurien d’avergonyir durant dècades els responsables d’haver-les fet.

En aquesta ocasió, amb el Certament de Lectura en Veu Alta, al contrari, i en vaig ser testimoni durant tot el matí, s’hi pot descobrir l’esforç sostingut de mestres i professors, durant tot el curs, no només per fer llegir, i llegir molt bé, en veu alta, perquè era difícil no admirar-se de la precisió de la dicció i de la intensitat de la lectura, sinó per aconseguir el miracle que, quan un llegeixi, es transformi, entrant en el text com qui entra en un món. Em quedo amb una imatge de l’acte final d’aquesta iniciativa memorable: cada cop que un dels gairebé cinquanta estudiants començava a llegir, ho feia amb una seguretat i una decisió que ja voldrien, per a ells, molts actors i actrius, ignorant la presència sens dubte intimidant de les mil persones que escoltaven. Però si, per una casualitat, algú començava dubtant, temptativament, potser per una comprensible inseguretat, i va passar només quatre o cinc cops, només d’acabar la frase ja era tan dins del text que feia l’efecte que era sol, o en la seva classe, o a casa seva. L’efecte era realment prodigiós: això és llegir! No trobo imatge més potent i efectiva de l’immens poder de la lectura, revelat, precisament, en l’acte de llegir en veu alta.

Tant de bo aquesta experiència continuï multiplicant-se per totes les escoles i instituts del país. Aquesta gent són l’avantguarda del futur.


Enguany s’ha celebrat a l’escola la primera edició del concurs de cartell de la festa f i de curs. Els alumnes participants han estat tots els alumnes de primària que amb temps i dedicació han realitzat un treball excel•lent d’elaboració d’un cartell que anunciï la festa major de l’escola que es celebrarà el proper dia 10 de juny.

Hi esteu tots convidats.





CARTELL GUANYADOR ELABORAT PER L'ALEIX ALTAYÒ, L'ALEIX ESCAVIES I LA NOA JIMÉNEZ DE 6È.

De CONCURS DE CARTELLS FI DE CURS 15-16


FINALISTES DEL CONCURS DE CARTELLS

De CONCURS DE CARTELLS FI DE CURS 15-16

De CONCURS DE CARTELLS FI DE CURS 15-16

De CONCURS DE CARTELLS FI DE CURS 15-16

De CONCURS DE CARTELLS FI DE CURS 15-16

De CONCURS DE CARTELLS FI DE CURS 15-16

De CONCURS DE CARTELLS FI DE CURS 15-16

CONTROL DE POLLS

S' informa als pares que hi ha bastants alumnes portadors de paràsits: pediculosi capillitis, "polls".

Actualment ens hem trobat que ja no importa l'època de l'any més habitual a tenir polls, ara tot l'any fan presència al cap del nostre alumnat.

Agrairem prenguin les mesures preventives adients i els que en són portadors realitzin el tractament indicats per eradicar-los.
Artícle interessant de la Revista "Viure en família" núm. 56 del mes de novembre-desembre de 2014 sobre el tema del tractament dels polls.



Com cada any l´escola Madrenc de Vilablareix ha celebrat la Setmana Cultural coincidint amb la festivitat de Sant Jordi .
Les activitats culturals s´han realitzat del 18 al 22 d´abril .

Aquestes activitats han estat diverses :

-Jocs Florals amb la realització de cal.ligrames per part dels alumnes de l´escola .

Aquests són els cal•ligrames que han realitzat els alumnes d'educació infantil.

P3-A


P3 - B


P4 - A


P4 - B



P5



-Visita de l´escriptor Carles Sala per parlar del llibre “ 50 oficis esbojarrats “ i respondre les preguntes dels alumnes .
-Activitat de Padrins lectors ( els alumnes grans han llegit i explicat contes als més petits ) .
-Jornada de Portes Obertes (22 d´abril ) . Els pares i familiars dels alumnes han pogut visitar l´escola acompanyats dels seus fills .
-Exposició d´Art Contemporani realitzada amb material reciclat pels alumnes de 5è i 6è
-Venda de llibres usats per part dels alumnes de 5è . Els guanys s´entreguen a l´ONG “ Somriures de Bombai “ .
-Programa de ràdio . Durant tota la setmana de Sant Jordi, Ràdio Vilablareix ha emès diversos programes realitzats pels alumnes de 5è .

A més de totes aquestes activitats les aules i passadissos de l´escola estaven decorats amb treballs realitzats pels diversos cursos de l´escola .
A l´aula de música hi havia un audiovisual amb fotos de les activitats i sortides realitzades pels alumnes de l´escola .

La Setmana Cultural és una setmana diferent amb moltes activitats que agrada molt als alumnes de l´escola .


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada